La pluja als llavis

«Una ombra, un núvol negre darrere els arbres.
I com un flaix, una llum li va caure sobre els ulls.
Després, el va veure. Era un noi envoltat d’una boira espessa que la mirava. El noi li va allargar la mà.
Sentia les veus dels seus companys que la cridaven, però no podia moure’s. Sentia una atracció estranya en els ulls d’aquell noi. Ulls verds i penetrants, com les maragdes. La seva mirada se li clavava ànima endins. Un tremolor li va recórrer tot el cos i un llampec va esquerdar el cel. Aleshores va començar a ploure rabiosament.»